Pedro Sánchez continua sent el més llest de la classe. Ho és, i convé reconèixer-ho. Ha sabut situar al centre del debat la necessitat de resistir una onada autoritària que recorre el món, i l’escenificació d’aquest cap de setmana a Barcelona, amb el bo i millor de la progressia internacional, n’és una prova calculada al mil·límetre. Política com a relat. Política com a escenari. Però també política com a cortina de fum.
Pedro Sánchez continua sent el més llest de la classe. Ho és, i convé reconèixer-ho. Ha sabut situar al centre del debat la necessitat de resistir una onada autoritària que recorre el món, i l’escenificació d’aquest cap de setmana a Barcelona, amb el bo i millor de la progressia internacional, n’és una prova calculada al mil·límetre. Política com a relat. Política com a escenari. Però també política com a cortina de fum.Seguir leyendo…
Pedro Sánchez continua sent el més llest de la classe. Ho és, i convé reconèixer-ho. Ha sabut situar al centre del debat la necessitat de resistir una onada autoritària que recorre el món, i l’escenificació d’aquest cap de setmana a Barcelona, amb el bo i millor de la progressia internacional, n’és una prova calculada al mil·límetre. Política com a relat. Política com a escenari. Però també política com a cortina de fum.
Perquè mentre el focus apunta cap a fora, cap a Trump i els seus epígons, a dins la realitat és menys lluïda. Les enquestes no acaben d’acompanyar Sánchez ni els seus socis, i una de les raons és la gestió de qüestions que no admeten eslògans fàcils. La immigració n’és una de central. I aquí, més que relat, cal govern.
El sistema hauria de funcionar sense pedaços com les regularitzacions massives
Fa vint anys que no es produïa una regularització extraordinària. I això, en si mateix, ja és una anomalia. No perquè no calgui donar resposta a situacions d’irregularitat, sinó perquè el sistema hauria de funcionar sense necessitat de pedaços massius. Si la contractació en origen fos àgil, si les empreses poguessin incorporar treballadors en setmanes i no en mesos o anys, bona part de les irregularitats no existirien. Però no és així. I mentrestant, milers de persones arriben i acaben quedant-se en una mena de llimbs administratius que, amb el temps, es cronifiquen.
El mateix Govern central que fa un any modificava el reglament d’estrangeria per reduir de tres a dos anys el període per accedir a l’arrelament, assumint de facto una bossa important d’irregularitat, ara accelera i planteja una regularització que rebaixa el llindar a cinc mesos. Un gir que no és menor i que té conseqüències directes sobre el territori. Catalunya, per exemple, podria absorbir prop d’un 30% dels regularitzats previstos. I això no és només una dada: és pressió sobre serveis socials, sobre sanitat, sobre habitatge, sobre la llengua. Sense recursos addicionals ni competències plenes per gestionar-ho, com ho va sentenciar el Congrés en votació.
En aquest context, ja no sorprèn la facilitat amb què es reparteixen etiquetes. Sentir la vicepresidenta Yolanda Díaz acusar de racista i classista una formació com Junts, amb qui ha negociat i pactat, diu més del moment polític que no pas dels assenyalats. És una manera de simplificar el debat, de convertir-lo en trinxera moral. Amb el racisme a la boca, però sense entrar com cal al fons de la qüestió.
I mentrestant, Catalunya continua sense les eines per decidir sobre una realitat que la impacta de ple. Podem hi va votar en contra, atiada fora de càmera per gent d’ERC a Madrid, segons va admetre Iglesias. Uns i altres, més pendents de no donar avantatge al rival que de construir solucions. I així, entre retrets i càlculs, el debat sobre immigració queda atrapat entre el silenci incòmode i la desqualificació fàcil que molt sovint obvia que gestionar la diversitat no és negar-la ni instrumentalitzar-la. És governar-la.
Política
