Israel ha excedit l’única línia vermella que li havia fixat els Estats Units després del 7 d’octubre, la guerra al Líban. La inacció internacional i la convicció que Hamàs, la organització que opera a Gaza, ja no és una amenaça, han animat Netanyahu a fer el pas.
Israel ha excedit l’única línia vermella que li havia fixat els Estats Units després del 7 d’octubre, la guerra al Líban. La inacció internacional i la convicció que Hamàs, la organització que opera a Gaza, ja no és una amenaça, han animat Netanyahu a fer el pas.Seguir leyendo…
Israel ha excedit l’única línia vermella que li havia fixat els Estats Units després del 7 d’octubre, la guerra al Líban. La inacció internacional i la convicció que Hamàs, la organització que opera a Gaza, ja no és una amenaça, han animat Netanyahu a fer el pas.
Yoav Gallant i Herzi Hallevi, l’alt comandament militar israelià
Schachar Yurman / Efe
Un migdia de juliol del 1995 vaig quedar abduït per la televisió. Ratko Mladic, home xaparro d’ulls freds i general dels serbis de Bòsnia, brindava amb el coronel Thomas Karremans. El serbi mirava somrient a la càmera. L’holandès, que lluïa un bonic bigoti de morsa, estava espantat i observava el serbi de reüll. Karremans comandava 600 cascos blaus encarregats de protegir milers de bosnians musulmans envoltats per l’enemic a Srebrenica. En la següent escena apareixia de nou Mladic, aquesta vegada repartint caramels a nens bosnians. “No us passarà res”. Darrere, centenars d’homes i dones escoltaven al militar en silenci. Molts d’ells serien exterminats en els dia següents. Més de 8.000 homes, alguns d’ells nens.
Quan el Tribunal de la Haia va jutjar anys després a Mladic per crims de guerra, els testimonis de la trobada van explicar que el serbi havia rebut a l’holandès amb un porc degollat als seus peus. “Això és el que us espera a tu i als teus homes si no obeeixes”. Karremans els va deixar passar malgrat tenir gairebé la certesa que anaven a cometre una matança. També va acceptar posar per al brindis, que els mitjans de comunicació serbis van distribuir per a escarni de la comunitat internacional.
Els boomers van conèixer l’Holocaust jueu a través dels llibres i de fotografies en blanc i negre en les que apareixien supervivents dels camps de concentració. Amb les imatges de Srebrenica i el viacrucis dels bosnians buscant un forat en el qual amagar-se, aquella mateixa generació va saber que les grans matances havien tornat a Europa. No va ser un genocidi en temps real. Però era el més aproximat per a la tecnologia amb què es comptava llavors. Estava passant i ho podies veure a través de la televisió.
La vertiginosa ofensiva d’Israel sobre el Líban, que ha acabat de moment amb la mort del líder de Hizbul·lah, Hassan Nasral·lah, és probablement un altre d’aquests moments especials de la història, caracteritzat aquesta vegada per la intensitat i la profusió de detalls amb què les notícies ens arriben a través de les xarxes socials.
De l’explosió dels mòbils a la mort de Nasral·lah, Israel ha excedit tots els límits
Serà difícil oblidar el 17 de setembre, el dia en què milers de dispositius mòbils van esclatar a les mans dels milicians de Hizbul·lah activats a distància per un codi. El primer dia van explotar els cercapersones. L’endemà, els walkie-talkies. En dos dies, 37 morts, milers de ferits i una població en pànic, que per uns dies ha renunciat a utilitzar el mòbil, la cosa que més la defineix com a societat moderna.
Es trigarà temps a saber com es va preparar una acció tan espectacular. The New York Times assegura que la seva preparació data del 2022. El més probable és que no sapiguem la veritat fins que un alt oficial del Mossad ja jubilat, ho esbombi com una fita en una entrevista. És el més rellevant d’aquesta nova era en la que hem entrat. La fascinació que provoca la força bruta entre l’opinió pública que no la pateix. La prova, una altra més, de la destresa israeliana, la llegenda de l’exèrcit invicte.
Amb les explosions, Israel ha enviat el missatge de què no li importa terroritzar i fer mal a la població civil libanesa. Mostra la fermesa dels espies israelians per excedir els límits establerts. Quan el Mossad i la CIA van crear un virus per inutilitzar parts del programa nuclear iranià, en el mandat de Barak Obama, la decisió va venir precedida d’un treball jurídic i tecnològic sobre les implicacions i les conseqüències que podia tenir el seu ús. Aquesta vegada no ha estat així. Palesa la progressiva pèrdua d’influència dels Estats Units en l’impulsiu amic israelià. Ja l’hi va dir Biden a Netanyahu: tot menys una guerra al Líban. I mira…
Només el factor humà, la seva infiltració pel Mossad, explica l’ensorrament de Hizbul·lah
Primer els explosius. Després les eliminacions selectives de comandants de Hizbul·lah. Divendres, el mateix Hassan Nasral·lah. Just el mateix dia, a la mateixa hora o gairebé, en la que Benimin Netanyahu parlava desafiador davant les Nacions Unides i es deixava fotografiar quan probablement estava aprovant l’operació.
Què explica que Israel, després d’un any de rutina de guerra de baixa intensitat a la frontera israelianolibanesa hagi decidit anar a totes? S’ha destacat el convenciment entre l’alt comandament militar israelià que Hamàs, el grup que combat a Gaza, és avui una organització moribunda que no suposa ja cap amenaça i li permet desplaçar efectius militars cap al nord. O la importància electoral que per al primer ministre té la tornada al nord del país dels 65.000 evacuats de les seves llars per la fustigació constant de la guerrilla libanesa.
Però res del que ha passat no hauria estat possible sense el factor humà. Hizbul·lah, tenia fama de ser una organització ben estructurada, però ningú no podia imaginar que anava a caure com un castell de cartes. L’operació dels cercapersones explosius ja va fer pensar que l’organització estava infiltrada pels serveis secrets israelians. La mort de Nasral·lah reforça aquesta sospita: Hizbul·lah ha tingut el Mossad dins des de fa temps. I s’ha activat quan li ha estat precís. Trista constatació per al que ha estat batejat com l’enemic més important d’Israel a l’Orient Mitjà. I la confirmació per a aquells que pensen que el Líban és un país sense estat, en el qual les lleialtats estan vinculades als pagaments. El factor humà, com a les novel·les de Le Carré
Lee tambiénRamon Aymerich Internacional
