Un 31 d’octubre del 1986, avui fa 40 anys, un jove pivot madrileny de 24 anys, de 2,05m i 99 kg, es convertia en el primer espanyol que jugava a l’NBA, i el segon europeu de la història. Es deia Fernando Martín Espina (1962-1989) i va ser el pioner dels basquetbolistes espanyols que van fer les Amèriques. Darrere d’ell van emigrar a la lliga dels somnis uns altres 19 jugadors nascuts a Espanya (més dos de nacionalitzats); 22 en quatre dècades.
El madrileny va debutar a l’NBA un 31 d’octubre del 1986, una aventura efímera però que va obrir la porta a l’elit del bàsquet a 22 espanyols en aquestes quatre dècades
Un 31 d’octubre del 1986, avui fa 40 anys, un jove pivot madrileny de 24 anys, de 2,05m i 99 kg, es convertia en el primer espanyol que jugava a l’NBA, i el segon europeu de la història. Es deia Fernando Martín Espina (1962-1989) i va ser el pioner dels basquetbolistes espanyols que van fer les Amèriques. Darrere d’ell van emigrar a la lliga dels somnis uns altres 19 jugadors nascuts a Espanya (més dos de nacionalitzats); 22 en quatre dècades.
Fernando Martín era, probablement, el més dotat dels espanyols per entrar a l’NBA. Integrant, amb 22 anys, de la selecció que es va penjar la plata olímpica en Los Ángeles’84, va estar a punt de fitxar pels New Jersey Nets a l’estiu del 1985. Però no li va convèncer la proposta i va preferir tornar a Espanya i postergar la incorporació, a octubre del 86, amb els Portland Trail Blazers. Va ser decisiva la figura del seu amic periodista i agent Miguel Ángel Paniagua, que va planificar el salt.
Fernando Martín disputó 24 partits (146 minuts, poc més de 6 per trobada) i va anotar 22 punts, així que el 1987 va tornar al Reial Madrid, que li va pagar un sou astronòmic
La seva participació en l’NBA va ser residual; va disputar 24 partits (només 146 minuts, poc més de 6 per trobada) i va anotar 22 punts, així que el 1987 va tornar al Reial Madrid, que li va pagar un sou astronòmic, 100 milions de pessetes (600.000 euros, equivalents a 1,95 milions amb l’IPC actual).
Amb els Blazers sobrats de centers poderosos, l’entrenador Mike Schuler no confiava en el madrileny, que va recol·locar de pivot baix o aler, però li faltava tret de mitja distància i a més va patir continus problemes físics. “El seu problema va ser que no sabien qui era; no va arribar com Pau, Calderó o Ricky, dels quals tenien referències. Fernando em va explicar que va passar moltes peripècies, li van fer jugar campus de preselecció, va estar a punt de lesionar-se moltes vegades… Va ser complicat per a ell”, relata Andrés Jiménez (64), coetani de Martín (eren del mateix any), que va tenir l’oportunitat de fitxar pels Hawks amb Mike Fratello, però una vaga de jugadors va fer que se suspengués el campus d’estiu…
El seu problema va ser que no sabien qui era; no va arribar com Pau, Calderó o Ricky, dels quals tenien referències. Fernando em va explicar que va passar moltes peripècies… Va ser complicat per a ell”
En una temporada es va acabar el somni americà per a Martín, però va obrir una porta que semblava prohibida per al bàsquet espanyol, que començava a espolsar-se els complexos al tauler internacional amb la plata olímpica del 1984. “La majoria d’aquella selecció hauríem tingut lloc a l’NBA. El problema era que no hi havia fluïdesa en la comunicació entre Europa i l’NBA; no tenien ni interès ni observadors per captar europeus”, justifica Jimix. “Però Fernando va ser un pioner, va obrir una bretxa, semblava que no hi havia accés i ell va tenir la valentia d’anar”, relata.
“El fitxatge de Martín per l’NBA va ser més notícia llavors del que seria ara”, recorda Aito García Reneses (79), que era entrenador del Barça en la seva primera etapa (1985-1990). “Jo vaig ser amb Fernando quan era juvenil en la selecció, en l’Europeu que es va jugar a Damasc (Síria) el 1979. Fernando va ser el millor d’aquella selecció”, en la que estava també Andrés Jiménez.
L’NBA estava idolatrada, però en aquell moment era extraordinari que un espanyol fitxés per un equip del campionat”
“L’NBA estava idolatrada, però en aquell moment era extraordinari que un espanyol fitxés per un equip del campionat”, comenta el veterà entrenador. El secunda Ferran Martínez (58), un altre dels que va ser en portes de la lliga dels Estats Units: “L’NBA es veia més llunyana del que es veu ara, com a una cosa exòtica. Ja havia anat Schrempf [a Dallas, el 1985], i que fos Fernando va ser un revulsiu, que demostrava que el bàsquet espanyol tenia nivell per jugar a l’NBA”, relata Martínez.
Així, l’arribada de Martín al regne del bàsquet professional va accelerar la incorporació d’estrelles europees, els Petrovic, Divac, Marciulionis, Volkov o Paspalj… Però l’arribada d’espanyols es va tallar. Cap no va entrar en l’NBA fins i tot 15 anys després: Pau Gasol (2001, als Memphis Grizzlies). Per què no hi va haver més espanyols a l’NBA? No tenien qualitat?
“No va ser perquè no hi hagués qualitat, sinó perquè era complicat fitxar per l’NBA, no hi havia agents amb llicència a Espanya com sí que hi podia haver a Iugoslàvia”
“Era una època en què no hi havia tants jugadors per seguir, ni que no juguessin en equips universitaris com a pas previ; ara l’NBA ha baixat el seu nivell”, analitza García Reneses. “Es va deure que l’experiència de Fernando va ser molt dura, i a molts no els van quedar ganes de provar sort”, afegeix Jiménez. “No va ser perquè no hi hagués qualitat, sinó perquè era complicat fitxar per l’NBA, no hi havia agents amb llicència a Espanya com sí que hi podia haver a Iugoslàvia, ni clàusules de sortida com ara”, diu Ferran Martínez.
Així, es van quedar sense embarcar-se l’NBA, malgrat el seu talent, jugadors com Jordi Villacampa, Alberto Herreros, Montero, Roberto Dueñas o els referits Jiménez i Martínez… Va anar en la primera dècada del segle XXI quan el bàsquet espanyol irromp amb força al mercat dels Estats Units, amb nou jugadors de la cinquena de Pau Gasol. En total, 22 explicant als incorporats aquest curs, Aday Mara, Baba Miller i Sergio de Larrea.
Són molts o pocs 22 espanyols en 40 anys? Depèn… “Crec que continua estant mitificat. Ara es busquen perfils de jugadors més físics i més especialitzats, i hi ha pocs jugadors diferencials com Nikola Djokic o Luka Doncic”, opina Ferran Martínez. “En el seu moment se li va donar molta importància anar a l’NBA, jo ara no n’hi dono cap, quan hi ha milions de partits i competicions per tot el món”, relativitza García Reneses.
De tots ells, només tres van tocar el cel: els Gasol, Pau (2008 i 2009 amb els Lakers) i Marc (amb Toronto Raptors el 2019), i Serge Ibaka (2019 Raptors); tres jugadors campions, davant els set francesos, sis serbis i quatre eslovens amb anell.
“Que els actuals espanyols triomfin o no dependrà de la capacitat d’adaptació al mode de vida i a l’estil de bàsquet NBA, més donat a l’espectacle. Si estan, és perquè tenen qualitat”, sentencia Ferran Martínez.
Deportes
